Granja Viader

Xuclà, 4-6 - BCN
tancat migdies i nit

Aquesta tarda hem fet el turista i hem anat a berenar a un dels locals més freqüentats per visitants fidels a guies d'originals itineraris.

Feia dies que em rondava pel cap aprofitar una tarda plujosa per passar-la en una d'aquestes granges que s'amaguen pels carrerons del centre. Aquells locals que et criden des de fora tot mostran-te a través d'una finestreta un raquític bodegó. A l'aparador s'atreveixen amb l'estampa d'uns suïssos i quatre xurros mal posats, ale. I és això el que ho fa suculent, aquella cosa tan senzilla de casa la iaia, encara que si mires a dins hi descobreixes l'ambient d'una altra època, com si fos un quadre d'aquells de finals del segle XIX on el Toulouse Lautrec retratava les hores del te de les classes parisines més adinerades.

I quina millor excusa per engolir-me un croissant acompanyat d'una xocolata desfeta!

Dit i fet, ens dirigim cap a la Viader passant per la Boqueria i seguidament per alguns carrerons que ens porten fins a la porta del local, efectivament, és la que té cua, i això que encara no són ni les 18.00h, l'hora punta del berenar de pà amb xocolata. Ens coloquem darrera d'unes 6 o 7 persones, sembla que va ràpid. Ens fan passar al cap d'uns minuts d'espera.

Ens assignen una taula i ens proveeixen d'una llarga carta de menú amb tot d'exquisideses; una varietat de begudes fredes i calentes, suïssos, xocolates, pastes, formatges, embotits, entrepanets… i el cacaolat, l'invent de la casa i comercialitzat posteriorment. I és que la tradició els hi ve des de l'any 1870, on hi havia mitja dotzena de granges Viader expandides per la ciutat. Ara mateix, només en queda aquesta, la del carrer Xuclà.

Seria l'adeqüat demanar-ne un de cacaolat, però ens decidim pel pà amb tomàquet i un formatge que escollim tallat a granel, el suís és per a mi (en altres èpoques bé que hagués fet l'ensaïmada o els xurros d'acompanyament…).
Sempre he preferit la xocolata desfeta tota sola, no m'hi fa falta res més, però m'aconsellen demanar la nata feta a la casa. I la veritat és que genuïna ho és, doncs em presenten la tassa amb un bloc blanc pesat i sòlid que flota sobre el mar negre de la dolça xocolata. A més a més és amarg, com aquelles nates de pastisseria a les que els hi has d'afegir un tou de sucre si no tens aquells paladars privilegiadament refinats. Preparen també artesanalment el mató i el formatge fresc,.. no em vull ni imaginar com seran de contundents.

Un cop m'he barallat per despedeçar el bloc de nata, alço la vista i observo la clientela. La veritat és que no només hi ha visitants estrangers sinó que també hi berenen gent del barri o famílies que fan una pausa de les compres del centre o el mercat. Tant hi podem trobar uns japonesos sucant el melindro com les señores pepetes fotent cullerada al pastís de formatge i mermelada.